Les primeres vegades et sorprèn; després t’hi acostumes i ja ho esperes. A Austràlia és freqüent iniciar els actes públics amb unes paraules de reconeixement als propietaris tradicionals del territori on es fa l’activitat: els diversos pobles indígenes que es van instal·lar al continent fa com a mínim 65.000 anys. Passa també en altres entorns: a la firma dels correus electrònics que envia el personal de la universitat on estudio hi ha un text de reconeixement dels propietaris tradicionals de la terra, i una expressió de respecte per als “elders” passats, presents i futurs, és a dir les persones que han heretat el coneixement tradicional i l’han passat de generació en generació. En alguns actes públics també s’invita algun representant de la població indígena a “donar la benvinguda” al territori que li pertany.

Tot i que expressions d’aquest tipus ens puguin sorprendre, tenen la virtut de fer visible que la Història s’ha construït sobre capes successives, moltes de les quals han quedat ocultes i no s’acostumen a explicar. En aquest cas, la colonització, la violència, l’assimilació cultural i altres abusos sobre els pobles que havien habitat l’illa durant mil·lennis. També busquen construir un discurs que vinculi tothom, els originaris i els que hi han arribat posteriorment, per bé que, certament, es fa difícil assolir un consens al voltant de qüestions com aquestes: les ferides i els prejudicis són encara massa profunds per acontentar tothom. I segurament un tercer aspecte virtuós té a veure amb allò que comporta reconèixer la propietat indígena de la terra: remarcar el vincle entre les persones i la natura, i la manera com s’han anat interrelacionant el territori físic, les maneres d’habitar-lo i el saber humà.

El reconeixement dels fets històrics i la construcció d’un relat unificador són importants, però, en la pràctica, amb accions d’aquest tipus no n’hi ha prou. Ni la petició de disculpes públiques per part del govern australià (aquest vídeo del discurs del llavors primer ministre Kevin Rudd l’any 2008 em continua semblant molt emotiu), ni tan sols el fet que legislativament s’hagin reconegut els títols de propietat tradicionals sobre diversos territoris del país, sobretot en zones poc habitades, no ho acaba de resoldre. Al llibre Welcome to Country. A Travel Guide to Indigenous Australia (2018), la investigadora i activista Marcia Langton destaca que, malgrat els avenços assolits des dels anys 70, Austràlia va força endarrerida respecte el tracte polític i jurídic que països com el Canadà o Nova Zelanda tenen amb les seves poblacions indígenes respectives.

Segons el cens de 2016, la població aborigen i l’originària de l’Estret de Torres, els dos grups que a grans trets conformen la població indígena a Austràlia, representava el 2,8% de la població del país. Nombrosos indicadors econòmics, educatius i de salut, entre d’altres, mostren que l’exclusió persisteix: l’any 2017, el 27% dels reclusos a les presons i el 53% dels menors d’edat detinguts eren indígenes, xifres molt superiors al seu pes en el conjunt de la població. Les xifres relatives a salut mental i a la incidència dels suïcidis entre la població indígena, que són la 5a causa de mort en aquest grup (i la 2a entre els homes), mentre en el conjunt de la població són la 13a, també fan evident la desigualtat.

Com en altres països, fer front a aquesta realitat de desigualtat i exclusió requereix un tractament estructural, que abordi aspectes econòmics, socials, educatius i culturals, treballi a llarg termini i afavoreixi la interacció entre els diversos grups de la població. Per bé que l’acció cultural no sigui suficient, hi pot fer aportacions significatives. Entre les iniciatives recents, m’han semblat interessants aquest projecte universitari de conservació i posada en valor de les llengües indígenes als territoris del nord del país (una de diverses iniciatives que van en el mateix sentit), i aquesta exposició de l’artista Ryan Presley, que vol evidenciar el llegat econòmic i social del colonialisme i alhora fer reflexionar sobre les imatges i els símbols i la manera com la Història n’ha imposat uns sobre els altres.