Encara no l’encerto gaire a l’hora de triar la roba adequada: sovint els matins són freds i ennuvolats, i et fan pensar que la resta del dia serà igual. I, en realitat, hi acaba havent una mica de tot, perquè el temps a Melbourne varia aproximadament cada quart d’hora.

Potser me’n sortiria millor si seguís el calendari del poble Wurundjeri, que forma part de l’anomenada “nació Kulin” i representa els grups originaris de Melbourne i rodalies. A diferència del calendari al qual estem acostumats, les diverses poblacions indígenes d’Austràlia tenen calendaris meteorològics propis, que distingeixen, segons el cas, entre cinc i vuit estacions al llarg de l’any. Tot depèn de la manera com la natura es fa sentir a cada lloc, és clar.

Així, la interpretació majoritària del calendari del poble Wurundjeri és que en aquesta zona hi ha set estacions:

• Ara, en el període que va des de març fins a juliol, que en termes occidentals correspondria a la major part de la tardor i el principi de l’hivern, ens trobem a l’estació dels uombats, també anomenada Waring. En aquest període, els uombats surten a prendre el sol (quan en fa), els pòssums s’aparellen i els equidnes crien, entre d’altres fenòmens de la natura.
• El principi de la primavera, que anirà de mitjans de juliol fins a finals d’agost, és l’estació de les orquídies, també coneguda com a Gulung. Ara als coales els toca aparellar-se, i als ocells fer el niu. Tradicionalment, el poble Wurundjeri tornava des de les terres elevades, on havia passat l’hivern per allunyar-se dels terrenys inundables, cap a les terres baixes, per tal de recollir ous i atrapar ànecs.
• La primavera floreix en l’anomenada estació dels capgrossos o Poorneit, que correspon als mesos de setembre i octubre. És llavors que les cries de cangur surten de la bossa, i que els ocells migratoris tornen.
• Els mesos d’estiu queden repartits per als Wurundjeri en tres estacions diferents, més aviat breus: al novembre, el Buath gurru o estació de les herbes tussok és un període càlid i plujós, en què les herbes tussok, un tipus de planta propi de l’hemisferi sud, floreixen. Com durant la resta de l’estiu, el poble Wurundjeri caçava emús i cangurs quan aquests anaven a abeurar-se, recollia tubercles i pescava.
• El desembre és conegut com l’estació de la cirera ballart, una espècie nativa d’Austràlia que dona fruit en aquesta època; aquesta època també s’anomena Bali. Ara les herbes tussok ja han crescut i s’han assecat, els ratpenats segueixen caçant insectes, i els llangardaixos i les serps es mouen molt.
• L’estació seca o Biderap té lloc al gener. Les temperatures continuen sent altes i, com indica el nom de l’època, ara plou poc. Els fruits del saüc maduren.
• El final de l’estiu i l’inici de la tardor, entre febrer i març, són l’estació de les anguiles, o Luk. És llavors que les anguiles femella descendeixen de les rieres cap al mar. La població Wurundjeri es dedicava mentrestant a cremar matolls i herbes tussok per tal de caçar animals i adobar els camps.

Tot això, és clar, era abans que el canvi climàtic no canviés les coses. De fet, el mateix calendari indica que, a banda del cicle anual, hi ha dues estacions més: una d’incendis, que succeeix cada set anys de mitjana, i una d’inundacions, que arriba cada 28 anys. Un s’aventuraria a dir que, avui en dia, aquests cicles són cada cop més breus i difícils de predir.

Sigui com sigui, i igual com ho podríem dir d’altres maneres tradicionals d’explicar el comportament de la natura, aquí i arreu, hi ha sabers que ens aporten vies complementàries d’entendre la realitat. Darrerament m’ha tocat llegir diversos textos sobre el concepte de desenvolupament, entre els quals el llibre Development Theory (2001), de l’acadèmic holandès Jan Nederveen Peterse, que recorda que la noció predominant del desenvolupament s’ha basat en la distinció entre “centre” i “perifèria”, amb connotacions en termes de lloc i de temps: hem assumit que el progrés implicava copiar models d’aquells que estan al centre del desenvolupament, i que les societats que menys s’assemblen al model occidental ideal estan endarrerides, viuen en un temps precedent, que els convé deixar enrere.

Resoldre les equacions del desenvolupament no és una tasca senzilla i, com més t’hi fixes, més interrogants apareixen. En qualsevol cas, segurament en els darrers anys també hi ha una comprensió creixent, almenys en alguns espais, del fet que coneixements tradicionals com els que ofereixen les estacions del poble Wurundjeri ens donen claus per buscar un millor equilibri amb l’entorn, i que cal no menysprear-los. Entre d’altres coses, ens poden servir per mirar d’entendre una mica el temps que farà demà.