Estem pràcticament a mitja temporada de la lliga de futbol australià, i m’ha semblat un bon moment per explicar-ne unes quantes coses. No tant de la temporada en si, sinó més aviat quatre idees que serveixin per situar aquest esport des de la perspectiva d’algú que se’l mira de la mitja distància.

D’entrada, el futbol australià no és futbol en el sentit nostre: no és soccer, sinó el que aquí anomenen football o, familiarment, footie. I és una bèstia estranya: a primera vista, recorda una mica el rugbi, però es juga en un camp rodó, immens, amb quatre pals a banda i banda, que fan de gols. Si després de la mirada inicial l’inspeccioneu una mica més, hi trobareu alguns elements que us recordaran el futbol nostre (xuten amb el peu, tot i que la pilota també es pot portar amb la mà), el bàsquet (la lluita per la pilota dins l’àrea té alguna cosa que recorda la lluita pel rebot sota la cistella, i hi ha molt dinamisme en els moviments tota l’estona), l’handbol i, per què no dir-ho, les arts marcials: el més curiós de tot, per mi, és la passivitat dels àrbitres mentre els jugadors s’estomaquen, tant amb la pilota en joc com sense. Si en voleu algun exemple, aquí hi ha un vídeo amb un resum d’accidents, cops i algunes baralles de fa un parell d’anys.

La Lliga de Futbol Australià (AFL) compta actualment amb 18 equips, repartits en 5 dels estats d’Austràlia. És, però, sobretot als estats del sud i l’oest del país on n’hi ha més afició, mentre en d’altres, com Nova Gal·les del Sud o Queensland, hi ha més tradició de rugbi. Així, dels 18 equips de la lliga, 10 són a l’estat de Victòria, la majoria dels quals representen diversos barris de Melbourne. No és gaire estrany veure gent amb bufandes del seu equip, tant els dies de partit com en matins de dies qualsevol d’hivern. El futbol australià és, de fet, un esport d’hivern, amb una temporada que va de març a setembre; a l’estiu, els mateixos estadis poden acollir partits de criquet.

D’una manera semblant al que passa en lligues com la NBA de bàsquet, l’AFL ha establert mesures com els límits salarials o els “drafts” per escollir jugadors joves que contribueixen a fer-la una competició força igualada. Això es tradueix en el fet que les 10 últimes temporades hi hagi hagut 7 campions diferents, i, d’altra banda, dificulta fer pronòstics abans dels partits (servidor n’és testimoni: no em guanyo gaire bé la vida fent porres).

Com que es tracta d’una lliga “tancada”, on no hi ha ascensos ni descensos, i els equips estan concentrats en un nombre reduït de ciutats i estats, el calendari de cada temporada preveu que uns quants partits es juguin en ciutats on no hi ha equips. Així, Canberra, Hobart o Darwin acullen de tant en tant els equips de la Lliga, i també hi ha alguna visita a la Xina; vindria a ser com la història del partit Girona-Barça que s’havia de jugar a Miami, però de veritat, per entendre’ns.

Una qüestió interessant i que em fa la sensació que s’ha tractat de manera més oberta aquí que no en altres esports són els problemes de salut mental d’alguns jugadors. Fa unes setmanes, el jugador dels Western Bulldogs Tom Boyd va anunciar la seva retirada, amb només 23 anys, al·legant que havia perdut interès en el futbol, com a conseqüència entre d’altres dels problemes físics i la depressió que l’havien afectat les últimes temporades. I, en un cas que podia haver tingut conseqüències encara més greus, Majak Daw, jugador de North Melbourne, s’està recuperant d’un intent de suïcidi el desembre passat, quan va saltar d’un pont. Arran d’aquest cas, hi va haver crítiques sobre la manca de suport de la Lliga als jugadors que pateixen problemes d’aquest tipus.

La Lliga sí que ha admès fa poc la seva responsabilitat davant els crits i xiulets racistes que va patir Adam Goodes, un històric jugador dels Sydney Swans, d’origen indígena, que es va retirar el 2015, afectat entre d’altres pel rebuig de les aficions dels equips rivals. Enguany s’han de presentar dos documentals relacionats amb el seu cas, i l’AFL s’ha anticipat a les evidències que s’hi presentaran. Cal dir que la majoria d’equips compten amb diversos jugadors amb origen indígena i que, igual com en altres àmbits de la vida pública a Austràlia, hi ha alguns gestos de reconeixement envers aquestes poblacions, com ara la tradició de portar uniformes amb motius indígenes un parell de jornades de cada temporada.

Una altra qüestió mal tancada són els efectes a llarg termini dels impactes al cap patits durant el joc: en els partits de futbol australià els xocs són freqüents i, igual com succeeix al futbol americà o el rugbi, hi ha indicis prou fiables que la freqüència i la magnitud dels impactes tenen efecte en la salut dels jugadors a llarg termini. Hi ha alguns exjugadors que han denunciat la situació, i és previsible que la qüestió generi algun procés judicial i alguna investigació en els propers anys.

Des de fa tres anys se celebra també, entre l’estiu i la tardor, una lliga femenina de futbol australià, que en la seva última edició ha comptat amb 10 equips (i la temporada vinent es preveu que siguin 14), entre els 18 que conformen la lliga masculina. L’AFL Women’s (AFLW) ha adquirit una acceptació creixent, de manera semblant a la del futbol femení a casa nostra, per bé que tampoc no s’escapa d’episodis de discriminació i controvèrsia. El passat mes de març, una foto de la jugadora Tayla Harris dels Carlton Blues fent un xut va ser objecte de molts comentaris despectius i sexistes a les xarxes socials, que van portar la cadena de televisió Seven a retirar la imatge del seu perfil a Facebook. El fet va ser criticat tant per la mateixa jugadora com per nombroses altres professionals i personalitats, que van generar un debat notable sobre els prejudicis i la discriminació de la dona en l’esport i en altres àmbits, i la manera com això s’expressa a les xarxes socials.

Arribo al final i m’adono que he explicat sobretot històries negatives, i no voldria acabar així, perquè hi ha molt més, i perquè aquest esport té moltes coses interessants. Me’n queda una. L’any passat, el periodista polític George Megalogenis va publicar un llibre anomenat The Football Solution, que fa servir el títol de lliga que els Richmond Tigers van guanyar el 2017 com a exemple dels aspectes que podrien servir per millorar la vida política australiana: més camaraderia entre els seguidors dels diferents equips, més unitat i continuïtat als clubs, més reconeixement de la diversitat d’orígens com un fet positiu, etc. La història dels Tigers, l’equip preferit de Megalogenis, és paradigmàtica: l’any 1990 una campanya massiva de donatius dels seus aficionats va servir per salvar l’equip de la bancarrota, i el sentiment de comunitat que acompanya l’equip s’ha traduït no només en la progressiva millora esportiva, sinó també en el fet que els Tigers es convertissin l’any passat en el primer club de la Lliga a arribar als 100.000 socis.

Vés a saber si els “meus”, els Melbourne Demons, ara mateix ensorrats en la classificació, també podran explicar un dia o altre una història semblant, que mereixi un nou article.