Sí, aquí també s’acosten eleccions. En aquest cas, eleccions generals, aquest dissabte 18 de maig. Sense pretendre ser gaire expert en la matèria, tot seguit trobareu algunes observacions per entendre el context i el que pot passar dissabte.

L’actual govern és format, des de 2013, per la Coalició de dreta que des de fa dècades conformen el Partit Liberal i el Partit Nacional. L’interessant del cas és que en aquests sis anys hi ha hagut tres primers ministres diferents; les batalles internes al Partit Liberal, que és el soci majoritari del govern, han fet caure els dos primers ministres anteriors a l’actual, Scott Morrison. Aquests canvis no són patrimoni únic de la dreta, perquè al Partit Laborista en el període anterior havia passat el mateix. En conjunt, en els últims 10 anys hi ha hagut 5 canvis de primer ministre, una marca notable.

Les enquestes apunten un probable canvi de majoria i que el Partit Laborista, liderat per Bill Shorten, arribi al govern. Amb tot, fa uns mesos el canvi semblava més indiscutible, mentre que ara, després els resultats a les eleccions de Nova Gal·les del Sud, on la Coalició Liberal-Nacional va revalidar la majoria, les coses semblen una mica més ajustades. Sigui com sigui, la sensació de desgavell i de desavinences internes que ha transmès el govern des de fa temps contribueix a la percepció que el canvi s’apropa.

En bona part es tracta d’una batalla entre els dos partits grans, perquè, com passa en altres països, el sistema electoral ho afavoreix. Amb tot, i com succeeix també a molts altres llocs, el mapa de partits és cada vegada més complex: a més dels Verds, hi ha partits d’extrema dreta, com One Nation, multimilionaris amb aspiracions, i nombrosos candidats independents. I també hi ha un sistema electoral amb vot preferencial que, a primera vista, és bastant difícil de comprendre (i deu ser difícil de recomptar). Més val que no me’l feu explicar perquè no me’n sortiria gaire.

Entre els temes centrals de la campanya hi ha la fiscalitat i, en el fons, el grau d’intervenció en l’economia que hauria de tenir el govern. Mentre que l’actual majoria promet baixar impostos i alerta que un govern laborista faria pagar més, diverses anàlisis recents indiquen que en l’actualitat el que preocupa més l’electorat és l’augment del cost de la vida i les creixents desigualtats, de manera que prometre un augment d’impostos que permeti fer polítiques redistributives ja no fa tanta por com anys enrere. En aquest sentit, les propostes dels dos grans partits en matèria fiscal i econòmica són més diferents que no en eleccions anteriors, perquè el laborisme preveu apujar impostos.

Un altre tema de pes és la lluita contra el canvi climàtic i altres aspectes relacionats amb el medi ambient. Una enquesta publicada la setmana passada indicava que el 64% dels australians consideren el canvi climàtic la principal amenaça per a Austràlia en la propera dècada. No estic segur que hi hagi gaires països on aquesta qüestió hagi adquirit la mateixa centralitat al debat polític. Això es tradueix, a l’esquerra, en el discurs del Partit Verd, que des de fa anys ha guanyat pes sobretot a les grans àrees urbanes, i que es distingeix de manera nítida dels dos grans partits: encara que el Partit Laborista promogui iniciatives com el cotxe elèctric, manté una postura ambigua en relació amb la indústria del carbó (com mostra el recent debat sobre la mina que vol establir el grup indi Adani a l’estat de Queensland). Les grans empreses del sector tenen un gran efecte en les polítiques tant de liberals com de laboristes en matèria energètica, en un país on el carbó juga un paper molt important tant en termes econòmics com de generació d’energia, amb els consegüents impactes sobre l’entorn.

Es podria dir que les qüestions mediambientals també afecten el vot a la dreta de l’espectre polític. Les eleccions recents a Nova Gal·les del Sud van comportar un creixement dels Shooters, Fishers and Farmers, que vindria a ser el partit dels caçadors, pescadors i grangers. En un context de sequera creixent, la preocupació per l’accés a l’aigua i la sensació de desatenció de les zones rurals per part de la Coalició de govern han fet que antics votants del Partit Nacional s’hagin passat en massa a noves opcions polítiques i que s’accentuï el comportament diferencial entre zones urbanes i rurals.

Segurament les polítiques relatives a la immigració i la lluita contra el racisme no tenen la presència en la campanya que mereixerien. Algunes anàlisis recents indiquen que, com en altres països, s’han normalitzat determinats recursos racistes en el debat públic, i Amnistia Internacional ha fet recentment una crida als dos principals candidats a comprometre’s a fer polítiques actives contra el racisme. D’altra banda, Austràlia manté un dels sistemes contra els sol·licitants d’asil més restrictius i agressius del món occidental, com il·lustren especialment els centres de detenció de Nauru i Manus. Els dos principals partits no mostren diferències significatives pel que fa a la immigració i l’asil.

Durant la campanya tampoc no es parla gaire de política cultural, un fet que tampoc no és estrany a la major part de campanyes electorals d’arreu, i que alhora respon a un model en el qual el govern federal intervé poc en aquest àmbit. Sigui com sigui, i conscients del desinterès del govern en la matèria i de les retallades que ha patit el Consell de les Arts en els darrers anys, la major part d’artistes i agents culturals mostren una esperança poc dissimulada que una victòria laborista permeti tornar a temps millors. Va quedar força clar en un simposi celebrat a Melbourne a principi d’abril, amb presència del possible nou ministre de Cultura, que promet recuperar les propostes iniciades en l’últim govern laborista, l’any 2013.

Si un es mira la campanya amb ulls de fora, sorprèn també la relativa poca presència de cartells als carrers (no ha estat gaire senzill trobar-ne de diversos per il·lustrar aquest article), per bé que en el fons aquesta tampoc no és una societat que es mobilitzi i s’expressi gaire políticament en l’espai públic. En qualsevol cas, hi ha debat, visible als diaris, la televisió, la ràdio, les xarxes socials, les cases i la resta d’espais de vida. I, en un país on el vot és obligatori, més de tres milions de persones han votat ja de manera anticipada, un fet que segurament també il·lustra les expectatives respecte el que pugui succeir a partir de dissabte.