Gent del barri

Hi ha un home grec que viu en una casa amb jardí al davant i hort al darrere. A la tanca que dona al carrer hi ha un cartell de fusta que, amb lletra tremolosa, anuncia que ven olives de Kalamata i mel. Cal trucar al timbre, i ell apareix lentament des de dins de casa, amb sabatilles, quan ja pensaves que no vindria ningú. Fa cinquanta anys que viu a Melbourne, però a les nits somia que és a Atenes. Parla un anglès que costa una mica d’entendre. Diu que va comprar la casa fa trenta anys, i que és millor esperar uns mesos perquè els preus baixaran, com li va passar a ell. Les olives van en un contenidor de plàstic amb tapa groga. En menges i en vols més.

Hi ha dos supermercats grans, un de cadascuna de les cadenes que dominen la distribució d’aliments al país. Passadissos llargs, pàrquing per a clients, una llauna de tonyina que ha caigut de la lleixa, revistes del cor davant per davant de les barres de pa, gent que agafa un paquet de xiclets abans de pagar a caixa, i et regalem una figura de plàstic tou per cada vint-i-cinc dòlars gastats. De sobte anuncien que fan obres, primer un i després l’altre, com volent ser tan nous com la competència, i no perdre clients mentre no hi són.

Hi ha parcs on es troben els gossos, i la gent que els porta a passejar. Corren rere pilotes de tenis masegades o, segons com, les ignoren, s’empaiten uns als altres i es borden a estones. Els amos ja es coneixen i parlen. Tot sota d’arbres de branques amples, uns despullats de fulles, altres sempre sencers. La gespa és permanent. Els dissabtes apareix un mercat que invita a menjar i beure: creps, salsitxes, peix i patates fregides, salses casolanes, cervesa. Nens i nenes amb cares pintades. Un caixer automàtic portàtil, sota un tendal provisional. Un camió ven menjar de luxe per a gossos ben cuidats. Té èxit.

Hi ha una botiga de discos, que sembla que hi hagi estat des de sempre. Majoria de vinil. Un aparador atapeït, amb discos que no sonarien a gaires ràdios. El propietari es posa un aparell a l’orella per sentir-te quan li vols parlar. Diu que ha estat fa poc a Anglaterra, on gairebé ja no queden botigues com aquesta. A Austràlia, els salven els preus dels enviaments, que fan que no surti a compte comprar discos per Internet. I les cadenes de ràdio comunitàries, on encara pots sentir música com la que li agrada. Recorda que de jove les emissores comercials posaven “Hurricane” de Bob Dylan: vuit minuts i mig, sencers. Parlem del disc nou de Bruce Springsteen, que ell encara no ha sentit, però en coneix tots els altres. Diu que ara es tornen a vendre CDs.

Hi ha una cafeteria (bé, n’hi ha dotzenes), en un edifici baix que devia haver estat una altra cosa, potser una botiga o un magatzem. La gent s’ordena a dreta i esquerra, i s’asseu si pot. Cafès per emportar, ous remenats, pastís de plàtan, muffins de xocolata (ai no, se’ns han acabat; però en tenim de fruites del bosc). El personal somriu a tothom. Ja et coneixen. Els diaris del dia en una taula o altra, sovint ignorats. Per la finestra veus ocells que a vegades, quan feia calor, es banyaven al plat d’aigua dels gossos. A la nevera hi ha ampolles de llet fresca per a veïns amb urgències. El fil musical transmet clàssics. Hi tornes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

About Jordi Baltà

https://apuntsadeshora.com/presentacio/