Com et sentiries si et fessin entrar en una casa d’apostes i et demanessin de fer una travessa per les curses de cavalls del cap de setmana? Segurament, si no t’has interessat mai pels cavalls de curses, estaries perdut i confós, i et faria la sensació que tothom et mira. El Phil Wood, un expert en diversitat i interculturalitat, recordava aquesta analogia escoltada fa uns anys, per explicar les dificultats que comporta esperar que qui habitualment no ha entrat a museus, teatres o auditoris s’hi atansi de manera natural.

Érem fa uns dies a Swansea, la segona ciutat del País de Gal·les, en una visita organitzada per l’Ajuntament de la ciutat i la Comissió de Cultura de Ciutats i Governs Locals Units (CGLU), en el marc del programa Ciutats Pilot de l’Agenda 21 de la cultura. La visita volia conèixer les polítiques de la ciutat en matèria de cultura, i especialment allò que té relació amb la diversitat i la creació de públics. Alhora, una visita d’aquest tipus, en petit comitè, també pot servir per conèixer algunes interioritats de la ciutat, i la manera com l’acció cultural queda afectada i es relaciona amb altres reptes socials i polítics.

Hi ha, d’entrada, el Brexit. Més enllà de les negociacions i els gestos a Brussel·les i la Cambra dels Comuns, i les filtracions i els debats a la premsa, sortir de la UE transforma molts aspectes quotidians del Regne Unit, entre d’altres els recursos econòmics i les maneres d’operar de les administracions locals. Així, mentre nosaltres fèiem visites, bona part dels responsables municipals tenien un gabinet de crisi, per preparar escenaris que encara ningú no sap gaire com ni quan es produiran. La decisió d’abandonar la UE presa en referèndum també fa evidents les divisions existents a la societat, i, pel que fa a l’acció cultural, recorda el paper potencial dels projectes artístics comunitaris a l’hora de fomentar debats al voltant dels temes de l’agenda política i la realitat social.

Un segon factor de fons són les polítiques d’austeritat i les retallades en la despesa pública que se’n desprenen. Un estudi comparatiu publicat per l’Observatori de Budapest fa uns mesos situava el Regne Unit a la cua de la UE pel que fa a la despesa de les administracions locals en cultura, i mostrava com en l’última dècada els recursos havien disminuït de manera significativa tant a nivell local com en l’administració central. La tendència ha estat visible sobretot a Anglaterra (amb disminucions entre el 17% i el 29% de mitjana des de 2011 en els diversos tipus d’administració local), però ara es fa també patent, i de manera especialment accelerada, al País de Gal·les.

No és només una qüestió de recursos, sinó també de polítiques que afavoreixin més espais per a l’accés i la participació cultural. El Regne Unit ha estat durant anys un país inspirador en àmbits com l’educació artística, amb programes recordats, com Creative Partnerships, desaparegut a principis d’aquesta dècada. Avui en dia les iniciatives en l’educació no formal continuen sent molt notables: a Swansea en vam tenir un bon exemple amb el projecte Young Writers Squad que gestiona el Dylan Thomas Centre, i que ofereix classes de creació literària a adolescents de la ciutat, en una iniciativa que s’afegeix a altres de la mateixa institució, com el seu molt interessant treball amb persones sol·licitants d’asil i refugiades. Amb tot, també hi ha qui recorda que aquesta feina s’hauria de fer, sobretot, des de l’escola, i d’aquesta manera arribaria a tothom; com en altres països, però, el currículum escolar deixa avui en dia poc espai a l’educació artística.

La nostra visita tenia per objectiu afavorir un espai d’aprenentatge i debat entre responsables de governs locals i altres persones interessades en  la matèria. Per fer-ho, cal agrair que l’actitud del personal municipal fos d’honestedat pel que fa a les febleses pròpies i els factors crítics, però també d’ambició i ganes de millora malgrat les dificultats del context. L’aposta per impulsar el treball en matèria de diversitat i interculturalitat neix d’aquí: del fet d’haver constatat que, igual com passa a moltes altres ciutats, la diversitat d’orígens present a la societat no es reflecteix en els espais més visibles de la vida cultural, i decidir, en conseqüència, treballar a favor de la igualtat. Una eina en aquest sentit és el Compromís per la Diversitat que Swansea està enllestint, i que estableix objectius específics per al conjunt de serveis culturals municipals pel que fa al diàleg amb la ciutadania i les oportunitats d’accedir i participar activament en la vida cultural.

Aquesta mateixa vocació es tradueix en projectes a petita escala que incideixen en la diversitat a diferents nivells. Alguns volen obrir espais de creació i producció artística perquè les històries tradicionalment menys reflectides als mitjans i als equipaments culturals tinguin presència en l’imaginari públic; seria el cas del treball que l’artista Rabab Ghazoul ha dut a terme a Sandfields i St Helen’s Road, un barri de la ciutat caracteritzada per la diversitat d’orígens, amb mala imatge exterior i els veïns del qual sovint s’han sentit desatesos.

Altres accions busquen qüestionar les maneres tradicionals de col·leccionar i exposar obres en les institucions artístiques: així, la Glynn Vivian Art Gallery, un museu municipal, impulsa projectes que reflexionen sobre l’origen colonial de les seves col·leccions, i sobre la desigualtat de gènere que reflecteixen, tant pel que fa a l’autoria de les obres com pel que fa als rols que mostren. El mateix centre desenvolupa programes d’aprenentatge per a grups de població que habitualment participen poc en l’oferta cultural i, segons expliquen els seus responsables, ha fet néixer relacions d’amistat i que persones que només surten de casa un cop a la setmana ho facin per anar a la seva activitat al museu. En darrera instància, aquest treball busca fomentar noves capacitats en qui hi participa, per tal de poder implicar més gent en les decisions sobre com es gestiona el museu: superar la incomoditat de qui entra en una casa d’apostes per primer cop, per entendre’ns.

Una visita d’aquest tipus deixa sovint més interrogants que no respostes. N’hi ha que tenen a veure amb les maneres diferents d’entendre el que incloem en la vida cultural. Per exemple, algunes de les reflexions fetes a Swansea remarcaven la possibilitat de desenvolupar estratègies conjuntes amb l’àmbit de l’esport i aprendre de les estratègies que s’hi han dut a terme en matèria d’accessibilitat i inclusió, per exemple. Em van fer recordar un editorial de l’Eduard Miralles de ja fa deu anys, en què destacava la dimensió eminentment cultural de moltes pràctiques esportives i la poca atenció que generalment s’havia prestat a les formes de construcció simbòlica de les nocions de pertinença o de conflicte a través de l’esport.

I, també pel que fa a com definim les fronteres de l’acció cultural i les fem més poroses, el projecte GRAFT, dut a terme per l’artista Owen Griffiths al National Waterfront Museum, promou pràctiques de jardineria urbana vinculades a la “permacultura” (producció agrícola sostenible), obertes a la població i vinculades a activitats educatives i culturals del propi museu. L’exterior de l’edifici esdevé un espai freqüentat per diversos grups socials, que s’hi troben i es vinculen amb les activitats del museu. Així mateix, l’activitat de l’hort, i els productes que en neixen, són elements d’aprenentatge i que es relacionen amb allò que passa al museu. D’alguna manera, sorgeix un espai de relació amb l’entorn natural, l’entorn construït i l’entorn social, i l’activitat cultural és l’escenari del diàleg entre aquests diversos plans, i també allà on pot tenir lloc un procés d’adaptació a un territori i una societat que canvien.

Cal dir, en aquest sentit, que l’Assemblea Nacional de Gal·les va aprovar l’any 2015 una Llei sobre el Benestar de les Generacions Futures, que estableix el deure dels organismes públics de valorar els efectes a llarg termini de les seves decisions pel que fa al benestar social, econòmic, mediambiental i cultural. Iniciatives com GRAFT han rebut suport del programa Fusion del govern gal·lès, que, en aplicació d’aquesta llei, busca fomentar la participació cultural entre sectors que tradicionalment no n’han estat protagonistes, tot ajudant a superar les pors i les distàncies.