En una conferència que vam organitzar fa una quinzena d’anys, recordo un ponent africà que se’m queixava perquè “a Europa, les habitacions d’hotel sempre són petites“. Un, en aquell moment, havia sortit molt poc d’Europa, però amb els anys he pogut constatar que, sí, les diferències són sovint notables. La qüestió, en tot cas, va més enllà de les parets de l’habitació, i la pots veure reflectida en entorns molt diversos.

Aquí on soc ara, per exemple. Austràlia és, paradoxalment, un dels països més urbanitzats del món i un dels que té una densitat de població més baixa. La cosa s’explica de la manera següent: la urbanització no es mesura segons el sòl urbanitzat, sinó segons la proporció de la població que viu en ciutats i àrees urbanes. En aquest cas, les xifres diuen que el 86% de la població australiana viu en ciutats, un índex que en general només superen o bé països petits o mitjans (Singapur, Mònaco, Kuwait, Bèlgica, Uruguai, etc.) o bé països amb una estructura més o menys equiparable a l’australiana, amb grans zones deshabitades (Argentina, Brasil). Justament aquestes zones deshabitades, dins el que és el sisè país més extens del món, expliquen que la densitat de població sigui tan reduïda, una de les sis més baixes del món, amb només 3,2 habitants per quilòmetre quadrat. Com a referència, a l’Estat espanyol la densitat és de 93 habitants per km2, mentre que al conjunt de la UE hi ha 121 persones per km2.

Això té conseqüències múltiples, evidentment: en les distàncies entre llocs habitats i els mitjans de transport que fan falta per arribar-hi, en la disponibilitat d’espai on construir el que sigui i fer-ho gran (habitacions d’hotel, per exemple) o en la manera com s’estructuren les ciutats, amb cases més baixes, superfícies més extenses i teixits urbans menys cohesionats (allò que els urbanistes en diuen “ciutat dispersa” o “difusa”, per oposició a la “ciutat compacta”).

Però també en aspectes menys tangibles, com ara les maneres de relacionar-se amb l’entorn i la mentalitat que se’n desprèn. Al llibre Island Home. A Landscape Memoir (2015), un recull de textos autobiogràfics sobre la relació amb el territori i la natura del seu país, l’escriptor Tim Winton explica que “Austràlia és encara un lloc on hi ha més paisatge que no cultura. (…) No dic que Austràlia no tingui cultura, ni que la seva vida cultural no sigui considerable. Però la majoria de països asiàtics o europeus es poden definir en termes humans. Quan es parla de l’Índia, la Xina, Itàlia, França o Alemanya ràpidament ens venen al cap accions o creacions humanes, i en canvi, d’entrada, Austràlia suggereix alguna cosa no humana.”

Certament, l’entorn, la manera com s’ha construït el paisatge i la forma en què els elements naturals condicionen i modelen la vida humana juguen un paper definidor en la imatge i l’imaginari d’Austràlia i, en la pràctica, esdevenen un dels eixos que en configuren la cultura. Entre d’altres coses, les extenses distàncies entre llocs habitats i els horitzons que no acaben obren espais d’oportunitat i d’imaginació, d’allò que podria passar i allò que es podria fer allà on sembla que no hi passa res. I, alhora, generen altres sentiments, de respecte, de por al buit, d’aïllament, d’humilitat davant un entorn natural que ens supera. En un altre passatge, Winton escriu “L’espai va ser la meva herència primària. Vaig ser format pels buits, i criat per les llargues pauses entre persones (…). [Per] cada estructura construïda, hi ha un element geogràfic dos cops més gran i vint vegades més complex. I, a sobre de tot, un cel extremadament obert, que ho empetiteix tot.”