L’any 1954 es va celebrar a Amsterdam el XII Congrés Internacional de Matemàtics. Hi ha un cert encant en imaginar-se les trobades internacionals en aquell context: moments excepcionals, que devien servir tant per posar-se al dia del coneixement existent en la matèria, com per oferir un espai de descoberta de l’estranger i de connexió internacional molt allunyat de la vida quotidiana de l’època. Sembla que, a més, en aquella ocasió la URSS hi va enviar una delegació de cinc persones, després de no haver participat a l’edició anterior. Un llegeix això i no pot evitar recordar els llibres d’espies.

Però el que volia explicar és una altra cosa: resulta que en el marc del XII Congrés es va presentar una exposició de gravats de l’artista holandès M.C. Escher, l’obra del qual mostra un interès per les formes geomètriques i per la representació de construccions impossibles. L’exposició la van veure, entre d’altres, el matemàtic britànic Roger Penrose i el geòmetra canadenc H.S.M. Coxeter, que es van interessar per l’obra d’Escher i van iniciar sengles correspondències amb l’artista. Com explica aquest interessant (i complex) text de la professora Sarah Hart, la relació epistolar entre Escher i Coxeter seria molt fructífera per a ambdós, fent evidents els canals, no sempre prou reconeguts, que es poden establir entre art i ciència. És interessant que el mateix Coxeter, qüestionat pel sentit de dedicar-se a les matemàtiques, s’hagués comparat en alguna ocasió amb un artista: “Ningú no demana als artistes per què fan el que fan. Soc com qualsevol artista, però l’obsessió que em domina la ment són les formes i els models”. Alguns artistes li dirien que també els demanen per què fan el que fan, però això seria una altra història.

No sabia res del Congrés de Matemàtics ni d’Escher, Penrose i Coxeter fins que fa uns dies vaig visitar, potser més ràpid del que hauria calgut, l’exposició Escher x nendo: Between Two Worlds, que la National Gallery of Victoria presenta a Melbourne fins a la setmana vinent. El concepte de l’exposició combina una mostra extensa d’obres d’Escher amb les interpretacions que en fa l’estudi japonès de disseny nendo. Si Escher jugava amb les formes i s’imaginava edificis impossibles, nendo reimagina els espais de l’exposició per tal que l’espectador se senti, d’alguna manera, dins d’una obra d’Escher. Hi ha en tot plegat algun element de parc d’atraccions (aquells miralls que ens feien prims o grassos, aquelles rampes que no sabies si pujaven o baixaven, però en versió refinada) i un esforç per anar més enllà de l’exposició convencional (en formats que poden recordar el que fa el CCCB, per exemple) i convertir-la en “experiència”. En deixo algunes imatges com a mostra.