La primera vegada que vaig arribar a Melbourne, la guia Lonely Planet que duia venia a dir que Federation Square era el punt neuràlgic de la ciutat, un lloc de trobada on “passaven moltes coses”, i que s’havia dissenyat amb la voluntat d’assemblar-se una mica als models de plaça que existeixen en altres països. Esperant-me una altra cosa, em vaig trobar un espai amb pendent i escales, una zona porxada, diverses terrasses, uns quants edificis moderns i un punt d’informació turística. És, certament, cèntric: l’envolten una de les principals estacions de tren, unes quantes parades de tramvia, la catedral anglicana, el riu Yarra, uns quants museus, i nombrosos restaurants, bars i botigues de souvenirs. Però no és ben bé aquell espai obert i ampli que un s’imaginava; de fet, les imatges promocionals del lloc se centren sovint més en les façanes del voltant que no en l’espai de la plaça en si i, per l’estructura relativament estranya del conjunt, no sempre és fàcil saber on comença una cosa i acaba l’altra.

Sigui com sigui, després d’algunes polèmiques quan se’n va anunciar el disseny i es va inaugurar, l’any 2002, la gent li ha agafat estima, i des de llavors és espai constant d’activitats comercials, culturals i ciutadanes. Darrerament ha estat al centre d’un nou debat: a finals de 2017, el govern de l’estat de Victòria va anunciar la previsió d’enderrocar un dels edificis del complex, per fer lloc a una gran botiga d’Apple. Davant d’això es va iniciar una mobilització popular, concretada amb iniciatives com la campanya Our City, Our Square, que ha recollit més de 100.000 firmes en rebuig de la “privatització” d’aquest espai, tot reclamant-ne el valor públic, o la proposta del National Trust de conservar la plaça com a element patrimonial.

I, quan semblava que no hi havia res a fer, fa pocs dies l’agència de patrimoni de Victòria va denegar el permís per intervenir a la zona, tot atenent la petició del National Trust, i el govern de l’estat i l’empresa pública que gestiona la plaça van anunciar que acceptaven el veredicte. Davant d’això, Apple també ha renunciat al projecte, i les mostres de satisfacció per part dels grups que s’hi oposaven han estat nombroses.

Casos com aquest, i tants d’altres, recorden la tensió entre els usos veritablement públics de l’espai públic i les moltes iniciatives que busquen estrenye’l: plafons publicitaris, terrasses de bars, elements que priven el pas o l’incomoden, estands d’empreses, etc. Al seu informe de 2014 sobre l’impacte de la publicitat, la relatora especial de les Nacions Unides sobre els drets culturals va abordar, entre d’altres reptes, les implicacions que la creixent comercialització i privatització de les esferes públiques suposen per a l’exercici del dret de participar en la vida cultural i per la protecció d’espais públics que reflecteixin la diversitat cultural, i va recomanar que els espais públics i els seus usos es defineixin de manera participativa, amb implicació de la ciutadania.

Aquests continuen sent els deures pendents, a molts llocs. En el cas de Federation Square, properament hi haurà diverses audiències per determinar el valor patrimonial de l’espai, i també s’ha previst revisar el model de gestió de la plaça. En paral·lel, els casos d’apropiació d’espais públics continuen sent nombrosos: sense sortir d’Austràlia, fa uns mesos la projecció de publicitat d’una cursa de cavalls a l’edifici de l’Òpera de Sydney va generar molta polèmica; i, fa només uns dies, un tribunal va anul·lar la prohibició emesa per l’Ajuntament de Melbourne contra els plans d’instal·lar una gran pantalla publicitària, que estarà encesa les 24 hores del dia, en un edifici del districte central de la ciutat.

Hi ha una altra qüestió important que suggereix el cas de Federation Square: què considerem patrimoni, i a partir de quin moment ho és. Més enllà del gust estètic, els arguments a favor de protegir aquest espai s’han basat en el seu significat simbòlic, en allò que representa, i en el seu ús com a punt de trobada en una ciutat on de places similars pràcticament no n’hi ha. Com explicava recentment una representant del National Trust, no és la primera vegada que construccions “joves” s’incorporen als registres patrimonials i, de fet, la plaça va representar la culminació d’un procés de dècades per dotar Melbourne d’una plaça pública, un referent compartit i obert a la participació. Tot plegat també mostra que la definició del patrimoni varia i pot dependre de les conjuntures.