Cadascú se sap les seves proeses i desgràcies, i no sempre gaire les dels altres. A partir d’un parell de fets d’aquests últims dies, voldria donar-ne dos exemples.

Dijous passat, 25 d’abril, se celebrava l’Anzac Day, la jornada que Austràlia i Nova Zelanda dediquen cada any a commemorar les víctimes de la batalla de Gal·lípoli (1915) i, per extensió, les persones mortes en operacions militars i de manteniment de la pau al llarg de l’últim segle. El nom Anzac fa referència a l’Australian and New Zealand Army Corps, un conjunt d’unitats militars reclutades principalment en aquests dos països per participar a la 1a Guerra Mundial. Al llarg de tot l’Anzac Day, i els dies anteriors i posteriors, hi ha nombrosos actes, alguns molt multitudinaris, de record i reconeixement a les persones que han participat en operacions a l’exterior. Malgrat l’elevat nombre de persones congregades, la cerimònia de dijous passat a l’alba a Melbourne, semblant a la que es feia a la mateixa hora a les altres grans ciutats, combinava emotivitat, respecte i un bon sentit de continuïtat i record.

La simbologia relacionada amb l’Anzac serveix per reivindicar també una certa identitat pròpia d’Austràlia i Nova Zelanda, que al llarg del segle XX van passar de ser colònies britàniques a estats sobirans, per bé que han mantingut la reina d’Anglaterra com a cap d’estat. Havien participat en conflictes militars sota les ordres de la metròpoli, i en van patir les conseqüències (es calcula que a la 1a Guerra Mundial van morir uns 60.000 australians, i 160.000 van quedar ferits) sense aparèixer gaire als relats històrics fets des de fora.

Alhora, i com passa sovint, la manera com es recorda la Història tampoc no és neutral: com recorda aquest article de les professores Danielle Drozdzewski i Emma Waterton, “quan relatem una història, triem activament quines parts n’expliquem. Les nostres posicions actuals, la visió política, les nostres famílies i els nostres contextos tenen un efecte considerable en aquestes tries.” Així, hi ha la percepció que des dels anys 90, i sobretot des de mandat del conservador John Howard (1996-2007), s’ha volgut donar més centralitat a l’Anzac i allò que representa (l’exèrcit i els seus valors, unes determinades generacions i un cert període històric) en la construcció de la identitat australiana. Vindria a ser com el “nostre” relat de la Constitució i la transició, però en versió australiana.

Hi ha també en aquestes tries una exclusió de determinades veus i figures: en els darrers anys s’ha posat èmfasi en el fet que el relat principal de l’Anzac parla poc de les dones (infermeres, conductores, i posteriorment participants en operacions militars, però també les dones víctimes de violació i altres abusos, i les que es van veure afectades pels conflictes des de la distància) i dels membres de la població indígena que van participar en les forces militars enviades a l’estranger, i hi ha diverses iniciatives per fer-los més presents, per bé que en general segueixin sent perifèrics en els discursos. També hi ha qui recorda que un relat de les víctimes que oblida la població originària d’Austràlia i que en va patir la colonització restarà sempre incomplet.

Uns dies abans havia estat al Bonegilla Migrant Experience, un espai situat al nord-est de l’estat de Victòria on es conserva un dels 24 blocs que entre 1947 i 1971 van acollir el centre de recepció i formació de migrants de Bonegilla. El conjunt de barracons d’allotjament, aules, menjadors, espais de lleure i elements memorials permet apropar-se una mica als molts fils de vida que van passar per Bonegilla, en trànsit des d’Europa i amb el desig de tenir una nova vida a Austràlia.

En un primer moment, acabada la 2a Guerra Mundial, van ser principalment persones refugiades i desplaçades pel conflicte, sobretot dels països bàltics, que hi van arribar. Després, i sobretot a mesura que Austràlia necessitava més mà d’obra als anys 50 i 60, l’acollida es va ampliar a altres països: així, de manera individual, en parella o en família, nombroses persones de Polònia, Alemanya, Itàlia o Grècia, entre d’altres, van passar pel centre. Es calcula que un de cada 20 habitants de l’Austràlia actual ha tingut algun parent en aquest centre, que era el principal de diversos complexos que feien la mateixa funció al conjunt d’Austràlia.

Centres com aquest també són propis de l’anomenada “White Australia policy”, o “política de l’Austràlia blanca”, que va fer que durant dècades Austràlia donés prioritat a la immigració provinent d’Europa, primer britànica i progressivament d’altres països, mentre dificultava molt l’arribada de persones d’altres regions. Les polítiques d’aquest tipus van deixar d’estar vigents l’any 1973, i han donat lloc a una realitat molt més polièdrica: avui, a Melbourne els principals grups de població immigrada són indis i xinesos, i la situació a Sydney i les principals àrees metropolitanes és similar. Les polítiques migratòries del govern continuen sent molt crues i s’han fet més conservadores en els darrers anys (d’això ja en parlarem un altre dia), però la realitat diversa del país, almenys pel que fa a la demografia, és molt evident.